“Va llegir Stendhal als dinou anys” podria ser una de les cinc o sis frases que resumeixen una vida. Poques peripècies vitals expressen tan bé el naixement i el curs de la pròpia consciència: l'enlluernament primer, la lenta assimilació d'aquell misteri que t'ha convertit en un altre, l'amistat diries que mútua.
Per a Lluís Maria Todó, la trobada va tenir lloc en una platja i va determinar una sèrie de fets capitals. Entre ells, que dediqués tota la vida a llegir-lo i traduir-lo. Flaubert i Proust són els altres dos grans companys de viatge, i tot el contrari de Stendhal en la gran qüestió de com es relacionen el viure i l'escriure. Un diàleg imaginari és el fruit de quaranta anys de relació amb uns quants mestres de la literatura francesa, i una de les passejades més delicioses que s'hi puguin fer. Ara posant la lupa en tres frases de Madame Bovary , ara explorant el diari-riu d'Henri Beyle, ara pensant quina mena d'homosexual era Proust: les raconades no falten en aquest gran afecte d'un lector per les obres que fan casa —en aquesta experiència exultant que produeixen, de ser-hi per emmirallar-te i que puguis néixer, com un personatge més.
