Set àrabs i un cabilenc caminen per la muntanya. Són els fedaïns de la guerra d'Algèria, un arreplec d'homes units pel somni de la independència. Van amb la mula carregada d'armes i s'expliquen històries, quan un escamot de soldats francesos comandats per un jove oficial els barra el pas.
Què passa durant aquesta topada, el cap dels fedaïns ho explica trenta anys més tard des de Le Havre, al país de l'antic ocupant, on ha hagut d'emigrar. Ara és un vell en una residència on ningú no escolta les històries dels altres. Fins que un periodista ve a entrevistar-lo. Entre ells el pacte és net: jo t'explicaré tota la història, tu n'imprimiràs cada detall perquè la gent d'aquí sàpiga què feia el seu diputat a les muntanyes del meu país.
Els ulls de sorra és la primera novel·la de Joan-Lluís Lluís. L'obra de maduresa ja hi vibra amb tots els seus temes, i amb un furor particular: el jove autor que era aleshores va fer un relat com una fona per llançar la pedra al front del gegant. El va encertar de ple, aquell Goliat que és el colonialisme francès –només que amb paraules catalanes.
